Entrevista

per Joan Vives

Mireia Barrera
Mireia Barrera: "Continuo fent música. Dirigeixo el cor Madrigal, i espero que continuaré fent música molt de temps."

Comentaris

Avui la nostra convidada és la directora Mireia Barrera, amb qui ens retrobem després de la seva tornada de Madrid, on ha estat dirigint el Cor Nacional d'Espanya. Ara podríem dir que es troba en un moment sabàtic, un nou plantejament professional, un nou plantejament de vida?
No es tracta d'un temps sabàtic. He tingut un fill i el meu ritme de feina era incompatible, i he tornat. Volia un canvi: necessitava estar aquí i dedicar més temps al meu fill. Però continuo fent música: dirigeixo el cor Madrigal, i espero que continuaré fent música molt de temps.

De tota manera, no havies deixat anar del tot el Cor Madrigal amb la teva estada a Madrid. N'has seguit sent mestra titular?
Sí. De fet, va ser una de les condicions que vaig posar a l'hora d'acceptar la plaça amb el Cor Nacional: poder seguir dirigint el Madrigal. Però l'activitat era tan intensa, que les meves aparicions aquí en concerts van minvar, però sempre n'he estat la titular.

Com es viu a Madrid?
En el meu cas, vivia a Madrid com podia viure a Moscou o a Florència. És clar que gaudia de la ciutat, però m'hi bolcava tant, a la feina, que em passava pràcticament deu o dotze hores tancada al meu despatx, que a més no tenia ni una finestreta, estudiant. Estudiant, fent coses, gestionant a l'edifici de l'Auditori Nacional... Però de vegades ho pensava: sortia que ja era fosc i hi tornava l'endemà. Això sí, tenia els caps de setmana per passejar, tenir contacte amb la vida real, i molts cops pensava: bé, sóc aquí, però podria ser a qualsevol altre lloc. Però s'hi viu molt bé. El Retiro era un dels meus llocs preferits.

Creus que has pogut mantenir un contacte fresc amb la interpretació musical més enllà de les feines burocràtiques i administratives?
A això m'obligava jo. Formant part d'una estructura, tot i que tens professionals que t'ajuden en la secretaria, en la infraestructura de gestió, són moltes coses, decisions a prendre, que arriben per totes bandes. Per això cada matí, no deixava de repetir-me que jo era allà per la música. Per fer música. Si no, és una maquinària tan gran que sobrepassa pròpiament l'assaig: reunions, sindicats, problemes amb cantants, audicions... Si no ho havies viscut atabalava, i per això jo mateixa m'ho repetia, per no perdre el nord.

Quin balanç musical en fas?
El balanç ha estat sens dubte positiu, i per mi, una experiència probablement única. El gruix del projecte i el que significava no existeix en tot l'Estat, i és possible que tampoc a Europa. Un cor professional de 100 persones! El Cor Nacional de Dinamarca diria que són 80 persones i és un dels més grans. Així doncs, per mi ha estat una experiència única i de creixement personal. Em vaig centrar només en allò i vaig tenir oportunitats per aprofundir: obertura de coneixements, pràctica d'un assaig diari amb un grup tan nombrós, la part de gestió i recursos humans... Hi va haver moments durs, però me'n vaig sortir, per tant és positiu.

Durs per la intensitat?
Per la intensitat i per la dificultat de saber com sortir-te'n, d'aquella situació. Tot i que jo tenia molt bona relació amb el cor, sempre sorgeixen conflictes d'interessos: sindicats, proclamacions, condicions... que no ho pots valorar des de la perspectiva d'un cor com el Madrigal, on tothom ve perquè li agrada i on tothom farà un sobreesforç si és necessari. Allà és una altra visió, que jo comprenc, però fins que no l'entens i entens que no és un tema personal, i ho saps portar... això costa.

Es diu que la millor manera de fer música és amb rigor professional i esperit amateur.
Sí, però en això vull trencar un tòpic. Clar, jo vaig arribar amb 38 anys a un cor amb 35 anys d'història, on alguns dels membres eren fundadors! 35 anys anant cada dia a cantar al mateix cor! Hi ha aquest tòpic que alguns es deixen anar, s'hi arrepengen... sí, però hi ha moltíssima gent que volien fer un treball al més rigorós possible, que els agradava que se'ls exigís. El percentatge podria ser semblant al d'un cor amateur. No he vist tan clar allò que el professional s'acomodi del tot: si tu des de davant l'estires i l'il·lusiones, funciona.

Què representa per tu la música de Bach aquests dies?
Em van regalar un disc de Glenn Gould fa molts anys. En el seu moment el vaig sentir i va quedar allà com tants altres discos. Però des que vaig tenir el fill, és absolutament irracional, tinc necessitat d'escoltar música instrumental de Bach, concretament les variacions Goldberg. Una estona cada dia: em neteja i m'ajuda. És completament intuïtiu. Aquesta combinació d'abstracció dins l'ordre: per mi ho fa etern, no me'n canso mai.

Quina diferència hi ha entre el Cor Nacional d'Espanya i els altres quatre cors professionals de Madrid?
Principalment dues. Una és que la plantilla, tot i que ha anat minvant, era un dels seus trets distintius: era un cor molt gran. Així, totes les obres simfòniques que abordàvem amb l'orquestra eren els protagonistes. Marcaven la diferència. I l'altra és el tipus de veus que hi ha: en línies generals són veus molt grans, que poden costar de dominar, però també era un tret que els distingia.

Quin repertori has gaudit més en aquest temps? Quin s'escau més a aquest tipus de veus?
El gran simfònic. Rèquiem de Brahms, Rèquiem de Verdi, algunes obres de Berlioz, obres que exigeixin potència, riquesa tímbrica però també delicadesa.

Què hi del cert en aquesta "maledicció" del director de cor, quan prepara repertori amb orquestra, que sempre prepara el cor però acaba per no dirigir? És frustrant?
Jo no ho he viscut mai com una frustració. Cert que algun cop quan ha arribat el director has pensat: m'està destrossant el cor! Sobretot si es proposen frasejos barroers, poc musicals, que trenquen la meva concepció del so... Però són excepcions. Per norma general, si es fa un treball a consciència, moltes de les coses queden. El director d'orquestra no té gaire temps, va a temes més generals, per tant a un nivell més detallat, deixes bona part d'allò que fas. I en molts casos, directament, entenen la proposta d'interpretació i la sumen a la seva. És molt curiós.

Vas fundar el Cor de l'Orquestra Ciutat de Granada.
Sí, buscant l'essència del Cor Madrigal, amb els recursos de la ciutat. Vam fer audicions, eren gent que venien del món amateur però intentàvem que tots fossin estudiants de cant. Va haver-hi molt d'entusiasme i es va millorar moltíssim, però és clar, l'estructura i els mitjans eren els que eren, després de dos anys va arribar l'oferta del Nacional i vaig haver de deixar-ho. Però el cor continua funcionant!

El cor de l'ànima de la Mireia Barrera és el Cor Madrigal. Però no hi havies cantat mai!
No, però en Manel Cabero (director fundador del Cor Madrigal), quan jo dirigia el cor Ariadna, amb 18 anys, em va explicar que volia fer renéixer el Madrigal. Jo no sabia ni qui eren! Van estar deu anys sense director i jo era pràcticament una nena! Quan ell m'ho va demanar, vaig pensar que allò no aniria enlloc: no era conscient de la magnitud del que havia estat el Madrigal, vaig fer-ho per deferència al Manel. I vam estar a punt de plegar, per inanició: eren molt pocs cantants. Però de cop van arribar vuit cantants sense esperar-ho, i això ens va salvar.

S'espera alguna celebració especial pel 60è aniversari del cor? Alguna cirereta del pastís?

I tant! Ja durant la temporada passada vam estar fent algunes coses, com el concert final al Palau en homenatge al Manel (Cabero), del qual estem molt contents. Ara volem tancar, tot i que potser sortim de les dates, amb l'enregistrament d'un disc, dedicat a autors catalans. Ens faria molta il·lusió.

Per acabar, fes-nos la teva carta als Reis.
És simple: que allò que faig fent música em complagui i em faci estar bé amb mi mateixa.

per Joan Vives
 

Actualitzat 01/11/11
 
 

Envia un comentari

 
Aquest és un codi de seguretat per evitar enviaments automàtics.
Introdueix el text de l'imatge
Nom d'usuari