Andrew Lawrence-King

per Joan Vives

Andrew Lawrece-King

Descarregar EscoltarConversa amb Andrew Lawrence-King, arpista

"Com que tens posats els dits directament a les cordes de l'arpa, es produeix un contacte sensual, directe entre tu i el so"

Comentaris

Nascut a l'illa de Guernsey el 1959 ha esdevingut un dels referents indiscutible de la interpretació de les arpes antigues, que ens els darrers temps també desenvolupa un interessant treball en l'àmbit de l'acció teatral barroca en el sentit més ampli.

Quina és l'arpa més antiga que ha tocat?
El món de les arpes antigues és molt diferent del món dels violins. N'hi ha molt poques i són molt diferents unes de les altres. En general,  del seu estat de conservació depèn que es pugui tocar en condicions. Les més antigues que jo he tocat són de finals del barroc, sobretot de finals del s. XVIII. A mi m'agrada tocar tota mena d'arpes excepte l'arpa moderna. Acostumo a dir que no toco l'arpa industrial.

Criteris històrics en la interpretació?
En la música antiga sempre hi ha la combinació del que està escrit i del que s'improvisava. Quan estàs improvisant amb l'arpa, el mateix instrument defineix bona part de la música que s'hi pot fer. És per això que triar l'instrument adequat és molt important perquè ell mateix contextua i direcciona les improvisacions, i alhora és una font d'informació tan important com la música escrita.

Va començar amb l'arpa moderna?
No. Mai l'he tocada. Vaig començar amb la veu, el clavecí i l'orgue. Després em vaig introduir a l'arpa amb reproduccions d'instruments del Renaixement i medievals. Després vaig treballar conjuntament amb un lutier per construir una de les primeres còpies d'una arpa doble.

Va néixer en un entorn familiar musical?
A casa, els meus pares eren cantants aficionats. Tots els germans vam aprendre a tocar instruments, però sempre en l'àmbit amateur. Va ser difícil la meva decisió de dedicar-me professionalment a la música.  Vaig estudiar matemàtiques que també m'agradaven i la manera de pensar i de buscar solucions dels matemàtics m'ha ajudat molt en el meu treball de recerca musical.

Recorda el dia que es va enamorar de l'arpa?
Sí. Recordo que era en una festa que havia organitzat un lutier. Potser vaig veure una mica massa de vi, perquè després, no recordo com , vaig acabar comprant-li una arpa petita del tipus medieval, que encara conservo i que va ser l'inici de la meva relació amb l'arpa. Per mi, el més important de l'arpa és que tens les possibilitats d'un llaüt, d'una tiorba, gairebé d'un instrument de teclat. Com que tens posats els dits directament a les cordes, es produeix  un contacte sensual, directe entre tu i el so, que no hi és, a l'orgue, al clavecí o al fortepiano. Això és el més especial per a mi, de l'arpa.

I el seu debut?
Va ser al Royal Albert Hall de Londres, als BBC Promenade Concerts, interpretant els Carmina Burana medievals. La sala era enorme, però l'experiència va ser molt intensa.

Quan va començar la col·laboració amb Jordi Savall?
Va ser en els anys vuitanta. Crec que el primer enregistrament que vam fer junts va ser el de les Vespres de Monteverdi. Treballar amb en Jordi és tal com sembla en concert. D'una banda, amb molta relaxació, i de l'altra, totalment concentrats en la música. No existeix res més. Per a ell el temps és per a la música, pel treball artístic. És com treballar en un altra món. El món de la música antiga, el món de la cultura antiga i, alhora, un món molt personal. El grup ha crescut molt amb els anys, però sempre es manté la sensació que som una gran família, formada amb membres molt diferents. De vegades és molt difícil parlar uns amb els altres perquè no sempre tenim una llengua comú, però ens entenem molt bé.

Arianna Savall va ser una bona alumna?
Sí. Vam treballar un parell d'anys a l'ESMUC i, per mi, va ser molt interessant perquè quan va venir ja era professional i amb molta experiència. Vam treballar sobretot en l'arpa espanyola també anomenada creuada, perquè te dues fileres de cordes, però creuades, i això demana una tècnica molt especial. Tenim moltes coses en comú, però alhora moltes de diferents. Això comporta que quan fem música en conjunt la trobada  d'idees diferents és molt important. I sempre és en doble direcció. Hi ha intercanvi d'idees.

Li agrada fer classes?
Si. Quan faig de professor és un gran moment perquè em permet també aprendre i entendre. Veure maneres de resoldre problemes concrets. En l'àmbit professional dels assajos, per exemple, hi ha molt menys temps i cal aprofitar-lo. Però en l'àmbit de la classe, hi ha l'espai d'explotar, d'experimentar, d'aplicar els resultats d'investigacions més recents. A la classe es poden treballar aspectes que no es poden desenvolupar a la vida professional. Per a mi, aquets tres aspectes del treball: les investigacions, l'educació i els concerts esdevenen una mena d'engranatge conjunt.

L'arpa moderna sembla haver despertat molt més interès a les intèrprets femenines. Passa el mateix amb les arpes antigues?
La presència de les dones tocant l'arpa comença a França a finals del s. XVIII. Es va posar de moda. Abans, però, com quasi tots els instruments, era un ofici d'homes. A mi, tant me fa que sigui un home o una dona qui toqui qualsevol instrument, però sí que és veritat que hi ha menys homes avui tocant l'arpa. De totes maneres, la part més important del meu treball no és amb l'arpa, si no amb grups de baix continu, d'òpera barroca, amb cantants, temes escènics, el gest barroc i el que s'anomena acció barroca. En aquest àmbit, hi ha més homes. Vaja, que, en general, hi ha molt d'equilibri.

Amb quina idea va crear "The harp Consort"?
Una part de la idea era continuar el treball que havia fet amb un grup anterior que es deia "Tragicomèdia". La idea era treballar amb un grup centrat en instruments de baix continu, posant l'arpa al centre envoltada per tiorbes, guitarres barroques, instruments de teclat i que el cantant o els instruments solistes siguin com una mena de visitants, ubicats a l'exterior. Tot i que en el seu moment va semblar molt innovador, el cert és que és un concepte històric. És evident que a l'època no hi havia directors amb batuta com avui davant del conjunt, fins i tot també en grups de música antiga. A l'època no n'hi havia! La direcció es repartia entre alguns músics com, per exemple, el primer violí i alguns dels intèrprets del continu. Sempre es dirigia tocant. Aquesta va ser la idea de què va partir la creació de "The harp Consort". Un grup amb molts instruments diferents combinats.

Aquí no li coneixem el vessant de director operístic amb criteris històrics.
L'arpa i els altres instruments de continu són molt importants en les primeres òperes de la història. A partir d'aquí vaig anar investigant fins arribar a com la música es combinava amb l'acció. Així vaig començar un treball de recerca amb el "Center for the history of emotions" a Austràlia, amb una pregunta que pot semblar naïf "Per què a la vida moderna no funciona el gest barroc?" Resulta molt atractiu visualment, però realment no té una força emocional. La gent ho percep com una cosa decorativa. A partir d'aquí he desenvolupat un profund treball de recerca i interpretatiu que doni vida expressiva real al gest barroc.

S'hi troba de gust, a Catalunya?
Sí, gairebé com a casa. Cada vegada és un plaer tornar. A més, ara sé que d'aquí poc temps tornaré per fer altres concerts.

Joan Vives

Actualitzat 02/06/15
 
 

Envia un comentari

 
Aquest és un codi de seguretat per evitar enviaments automàtics.
Introdueix el text de l'imatge
Nom d'usuari