Anne-Sophie Mutter

per Aleix Palau

Anne-Sophie Mutter

Descarregar EscoltarEntrevista a Anne-Sophie Mutter

"Quan em retiri, serà perquè ja no pugui aportar res interessant a la música"

Comentaris

Anne-Sophie Mutter és la gran diva del violí. Amb gairebé quatre dècades de carrera, va ser descoberta per Herbert von Karajan quan tenia tan sols 13 anys. Des de llavors, la seva imparable trajectòria l'ha convertit en una de les estrelles musicals més destacades del nostre temps. Propera i divertida, compagina la seva carrera i la seva fundació amb la feina de mare. Aquest mes de setembre l'hem pogut escoltar al Palau de la Música de Barcelona, on l'hem enxampat després del concert, i ens ha parlat sobre la seva carrera, vida i plans de futur.
 
Aquesta no és la primera vegada que toca al Palau de la Música, quina és la seva sensació després del concert?
 
Ser al Palau de la Música, que és una de les grans sales universals, sempre és molt especial. En aquesta ocasió he tingut el plaer de tocar amb l'Orquestra Nacional d'Espanya el Concert per a violí de Max Bruch i estic feliç!
 
Sempre es parla molt de l'adrenalina que els músics senten després d'un concert. Ara que acaba de sortir de l'escenari, com es troba?
 
Aquesta professió és com ser atleta. Després d'un concert estic tres hores suant moltíssim, és com córrer durant una hora! Ser artista té certs components atlètics: has d'estar fort tant físicament com mentalment.
 
La seva relació amb Catalunya i amb Espanya es remunta gairebé als inicis de la seva carrera. Què sent quan ve a tocar aquí?
 
Tinc avantpassats espanyols per part de pare, ho vam saber fa pocs anys. Ara entenc d'on em vénen moltes coses! Vaig debutar a Espanya l'any 1978 de la mà de Frühbek de Burgos al Teatro Real de Madrid. Jo era una nena, però recordo que era un teatre meravellós. La meva segona impressió d'Espanya va ser el Museu del Prado, on em va fascinar el Crist de Velázquez. A més, algunes de les meves millors amigues viuen a Madrid, per la qual cosa tinc una forta connexió amb el vostre país. Sento una gran admiració pel fet que en els últims 15 anys cap altre país, amb l'excepció del Japó, ha creat tants bons espais per a l'art com Espanya. Començant pels auditoris, com el de Saragossa, per exemple, i no cal ni parlar del patrimoni català de Barcelona. Emocionalment, no em podria sentir més a casa.
 
Vostè va néixer a Rheinfelden, a l'oest d'Alemanya, què recorda de la seva vida abans de convertir-se en un personatge famós?
 
D'això fa, com a mínim, cent anys (riu)! Vaig créixer als peus de la Selva Negra, just a la frontera amb Suïssa i al costat de França, país culturalment molt influent per a nosaltres sobretot en l'àmbit de la cuina. Tot i que estudiava moltes hores, cosa que es veia una mica estranya per a una nena de la meva edat, la meva vida era molt normal. I famosa… bé tot és relatiu, saps? No sé gaire bé què és la fama. L'única cosa que he entès durant totes aquestes dècades fent concerts és la importància que el públic confiï en el teu repertori i que, quan arribis amb una peça desconeguda, la gent vingui a escoltar-te perquè creguin en tu com a artista. La fama no és important, no és una cosa que necessiti a la vida.  
 
Amb 13 anys va ser descoberta per Herbert von Karajan, no sé si deu estar ja cansada que li preguntin per ell…
 
No! Ell és una gran figura en la història de la música i podríem dir que ha estat molt important per, almenys, tres generacions de músics, de les quals jo vaig ser l'última. Vaig tenir la possibilitat de fer una audició per ell després del meu primer concert internacional al Festival de Lucerna. Després d'aquella actuació vaig rebre una trucada a casa de l'oficina de Karajan convidant-me a audicionar a Salzburg. Primer vaig pensar, "aquesta és una broma molt estranya", i els vaig dir que no podia, que me n'havia d'anar de vacances (riu). Volia posposar-ho i pensava que en sis setmanes ja no se'n recordarien. Creia que era inútil viatjar fins allà perquè ell mai dirigiria un concert amb mi, jo tenia 13 anys! Finalment vaig anar a Berlín i li vaig tocar parts del concert de Mozart i de la Chacona de Bach i, tot i que m'havia dit que aquella nit tenia un concert i que no tenia gaire temps per escoltar-me, per la qual cosa segurament m'interrompria, no ho va fer i bé, després d'aquella audició em va dir que esperava treballar amb mi l'any següent a Salzburg. Durant els últims 13 anys de la seva vida vaig ser l'única violinista amb la qual va treballar. No és increïble?
 
És diferent la forma de gravar discos de fa 30 anys de la d'ara?
 
Depèn del teu estil personal. Karajan em va dir i em va ensenyar, a través de les seves gravacions, que un disc ha de ser com una interpretació en directe i una interpretació en directe ha de ser tant bona com una gravació. No hi hauria d'haver cap diferència. Quan gravo m'agrada fer-ho sota pressió, com en un directe. Necessito espontaneïtat i sentir la connexió amb el públic que ho escoltarà.
 
Vostè ha estat una de les primeres solistes que ha introduït una imatge acurada i glamurosa al món instrumental. Al seu sector passa com a l'òpera, que últimament sembla que es prioritza més la imatge que la interpretació?
 
Pensa en Maria Callas. Ella era extremadament glamurosa i tenia una gran presència escènica. Crec que el que s'intenta buscar en un artista, o el que es desitjaria, és presència escènica i carisma. Pots tenir carisma i ser baixet, no gaire prim i tenir pocs cabells. Però per alguna gent el físic és molt important, no tant entre els músics, perquè nosaltres sabem qui és bo i qui no, però per la indústria discogràfica i alguns mitjans escrits, el que importa són les brillantors i la gent guapa. Tot i això, crec que el públic sap diferenciar molt bé si hi ha emoció o si només es tracta d'un bon físic.
 
Estudia cada dia?
 
No, quin avorriment! Puc tocar cada dia un concert, però estudiar és una altra cosa, requereix molt de temps i feina i he d'admetre que sóc una mica gandula!
 
Ha estat casada dues vegades amb dos homes molt més grans que vostè. Què n'ha après?
 
Ara que ja sóc gran seria quasi impossible casar-me amb algú més vell (riu)! El meu primer marit era advocat i una persona meravellosa. Per desgràcia va morir quan feia només sis anys que estàvem casats i em va deixar amb els meus dos fills que eren molt petits. I després em vaig casar amb l'André Previn, que és un músic fantàstic i sempre hem estat amics. No sé gaire per què ens vam casar, però sento una gran admiració personal i professional per ell. No jutjo la gent per l'edat, sinó per l'ànima, que sempre és el que perdura.
 
Tot i que encara és molt jove, ha pensat a retirar-se més endavant?
 
Sí, he pensat a retirar-me des dels inicis de la meva carrera. Quan era jove vaig tenir la sort de veure grans estrelles del violí com el David Óistrakh, el Nathan Milstein o el Henrik Schering, que tenien més de 80 anys i seguien tocant extremadament bé, però veies que ja el seu moment havia passat. Crec que molts artistes, ja siguin actors o músics, no saben viure sense l'escenari. Sempre he tingut por que això em passés i no m'agradaria convertir-me en una artista que pugi a un escenari sense reflexos. Tinc dos fills, la meva fundació, un jardí meravellós, dos gossos preciosos i molts amics. Quan em retiri, serà perquè ja no pugui aportar res interessant a la música.



Aleix Palau

Actualitzat 02/06/15
 
 

Envia un comentari

 
Aquest és un codi de seguretat per evitar enviaments automàtics.
Introdueix el text de l'imatge
Nom d'usuari