Entrevista a Gianluca Cascioli

per Joan Vives

Gianluca Cascioli
Gianluca Cascioli: "L'home sense art ja no és humà."

Comentaris

Tocar el piano en un món on cada dia sorgeixen pianistes de més nivell és cada vegada una tasca més difícil?
Sí, naturalment! No només hi ha els pianistes vius sinó tot un seguit d'enregistraments històrics que estan a l'abast, a través dels quals tenim la manera de saber què és el que han fet els Grans abans de nosaltres, i això dificulta encara més la tasca. Però davant d'una quantitat tan gran d'enregistraments i de grans intèrprets, també és cert que podem aprendre molt i ens ajuda a cadascú de nosaltres a trobar-nos a nosaltres mateixos i a triar quin és el camí que cal seguir.

Els pianistes d'avui se senten compromesos amb la voluntat de mantenir una escola interpretativa? O amb l'obligació de dir coses noves i de descobrir el nou llenguatge del piano aplicat a les maneres interpretatives del segle XXI?
La idea de les escoles era una idea vàlida fins fa un temps. Últimament, aquesta homologació, però, està canviant. Per exemple, hi ha una gran diferència entre les maneres interpretatives dels pianistes de principis del segle XX que actualment, en canvi, ja no es pot notar entre els actuals. Podem posar un exemple de directors d'orquestra. Furtwangler i Toscanini van viure a la mateixa època i en canvi tenien concepcions musicals completament diferents. Per tant, cada cop hi ha més homogeneïtat malgrat que encara podem diferenciar un pianista rus d'un pianista francès. Penso, però, que cadascú de nosaltres té la seva individualitat i fa un discurs més personal i no pas de cap escola.

Entre l'intens pianisme rus i el "jeu perlé" dels pianistes francesos, on creus que hem d'ubicar la teva concepció pianística?
Aquestes tendències són les més evidents. Jo em trobo diria que en un recorregut on tendeixo cada vegada més a una concepció no espectacular de la interpretació pianística. Intento fusionar-me amb l'obra que he d'interpretar i transmetre'n la voluntat. També és cert que la comunicació amb el públic és fonamental però no ha d'esdevenir una excusa per al xou. En general, quan vaig a un concert i veig un pianista o un director d'orquestra que intenten atreure de manera monstruosa l'atenció sobre si mateixos, no hi trobo plaer ja que no aconsegueixo seguir el discurs musical de la partitura que intento escoltar. Alguns em defineixen com a pianista elegant, però no sé si veritablement és així. Em sembla una mica reduccionista. No t'ho sabria dir.

Quan et poses davant del piano, prioritzes el món de les sensacions, de les emocions, de la connexió més hipnòtica que no de l'espectacle?
La sensibilitat és un dels factors més importants per a un músic. Cal ser sensible als diferents valors que ens exigeix la música, i la capacitat d'anàlisi d'una peça és un d'aquests valors. Veure com el compositor ha construït la forma de la peça i sobre què està basada la composició internament. Naturalment, l'espontaneïtat i la sensibilitat són importants, però no només ens podem basar en això per construir una interpretació.

Entrant en el terreny de l'anàlisi musical, digues el nom d'un compositor que no t'ha deixat de fascinar encara per la gran profunditat d'anàlisi que permet?
Beethoven, perquè en ell existeix una fantasia increïble i alhora una perfecció formal absoluta. Jo això no ho he trobat mai en cap altre compositor. Mai en aquest mateix nivell. Bé, potser només a Bach, però amb Beethoven tinc una sintonia particular. En les seves obres, fins i tot a les menors, sempre hi trobo aspectes extremadament genials.

A partir de l'anàlisi de l'obra de Beethoven podem reconstruir les seves maneres pianístiques?
Bé, tenim testimonis de l'època que van descriure com interpretava Beethoven i com dirigia. Quan era jove va estudiar molt amb l'orgue, que era un instrument diferent del fortepiano, que era extremadament lleuger, a diferència de l'orgue. Pel seus contemporanis, la manera de tocar el piano de Beethoven semblava una mica pesant als seus contemporanis i amb contrastos dinàmics violents. L'estil pianístic de Beethoven tenia un cantabile del qual parlen tots els seus contemporanis. Ningú nega que ell era el millor intèrpret d'adagios del seu temps. El seu "legato" era extraordinari, aconseguia fins i tot lligar acords, això fascinava tothom. Els seus "tempi" eren capritxosos però alhora rigorosos i tenia una manera característica d'assolir els crescendos amb un petit ritardando. Quan dirigia una orquestra sabem que tenia una manera molt emfàtica de marcar les dinàmiques, fent-se petit sota el faristol i aixecant-se de cop i volta pel fortíssimo, evidenciant tots els "sforzatti" amb expressivitat corporal. Naturalment sabem també que no sempre era clar degut a la seva sordesa. Malgrat tot, era una home molt carismàtic.

En la teva trajectòria pianística ens crida l'atenció el teu interès pels repertoris menys coneguts com la música del segle XX... És fàcil convèncer les grans discogràfiques d'això?
No és fàcil parlar d'aquestes coses amb els segells discogràfics. El programes dels enregistraments només poden ser acordats en part. Moltes vegades són imposats per criteris de vendes i de guanys. Però jo mai no he enregistrat res que no estimés profundament.

Com has portat això de ser la figura d'una multinacional discogràfica?
Què puc dir... Jo vaig començar a treballar per a ells, després vaig deixar de treballar-hi durant un temps... I aviat hi haurà un nou enregistrament de sonates de Beethoven amb violí. Però jo no tinc una relació continuada ni amb Deutsche Grammophon ni amb cap altre segell discogràfic, fins i tot perquè seria impossible atès el moment de crisi pel qual passen les discogràfiques.

A part de pianista, també sovinteges la composició i la direcció d'orquestra. Les tres activitats van néixer conjuntament?
Quan era petit la meva primera pulsió, la més natural de totes, va ser aprendre les primeres nocions de música per poder-ne compondre i escriure. L'estudi del piano va ser necessari, extremadament útil, interessant, apassionant, però crec que la tendència natural és cap a la composició. La direcció és com una prolongació del piano perquè les coses no es poden dividir. Són diferents cares d'una mateixa moneda. Però la direcció demana molta experiència. És per això que malgrat que dirigeixo, no em considero un director.

Hi ha alguna lema o premissa que sigui important a la teva vida?
El que potser no canvia és al meva actitud davant la música. Com la toco, com la interpreto i com la penso. És una cosa que està en evolució constant. Però la música sempre significa el mateix per a mi i això és el més important. No puc compartir la situació actual, on la música tot sovint és relegada a un pur espectacle, a una cosa no important, secundària... per exemple a Itàlia. L'home sense art ja no és humà. No pot existir una societat humana que tot ho basi en els diners i que deixi de banda l'aspecte humà i cultural. El que vull dir és que l'aspecte cultural no pot ser eliminat, no pot ser considerat com una cosa secundària. Necessitem música i cal creure que la música comunica altres missatges. No podem anar a un concert amb una actitud d'entreteniment, amb la mateixa que vas a un espectacle còmic, per exemple. No és un lloc on anar a passar el temps i prou. Aquesta és la meva manera de sentir la música i això no canvia amb el pas del temps. Cada vegada estic més convençut d'això i m'enfado més quan no ho veig aquesta actitud en els altres. És una cosa extremadament especial, la música, i els músics fan una feina de privilegiats. A vegades em disgusta veure, fins i tot entre els músics, que exerceixen aquesta feina de forma àrida, simplement per guanyar-se un salari. Però no és una professió com la resta. És gairebé una missió de vida. No es pot fer aquesta professió com qualsevol cosa. Aquest és l'aspecte més preciós, sense el qual la resta no tindria cap mena de sentit.
 

Actualitzat 17/09/10