Entrevista a Bruno Canino

per Joan Vives

Bruno Canino, pianista
Bruno Canino: "Sóc un treballador nat. Un pianista petitet"

Comentaris

Nascut a Nàpols el 1935, el mític pianista italià va visitar recentment Barcelona per enèsima vegada, per fer un concert al Palau Robert al costat del violinista Joaquin Palomares. Una magnífica ocasió per compartir unes reflexions sobre la seva dilatada carrera

Quantes coses lletges li van dir perquè interpretava en els anys 60 obres de rigorosa avantguarda?
Me'n van dir, és cert, però moltes també les hauria dit jo. Recordo que en un Festival de Palerm, l'any 1968, mentre jo tocava, en les butaques properes hi havia gent que parlava. Jo els vaig haver de demanar que callessin. Però era una sensació estranya perquè la música que el públic volia era la que a nosaltres no ens venia de gust tocar. Vaja, que no calia que aquella música agradés al públic.

Com se sent quan li diuen que vostè és una institució a Itàlia?
Mira, jo sóc un treballador nat. Un pianista petitet. Intento fer bé la meva professió i m'estimo molt la música. És per això que estic molt i molt agraït a tots aquells, ràdio inclosa, que protegeixen la música, que és un patrimoni de tots els éssers humans i que si morís seria tristíssim.

Després d'haver estat un dels grans ambaixadors de la música dels compositors italians i internacionals del seu temps, creu que si tornés a néixer... repetiria?
Naturalment que sí! Si les condicions es complissin, clar! Jo he tingut la gran sort de ser de la mateixa generació de compositors importantíssims com Berio, Castiglione, Donatoni... També de la generació següent com Luigi Dallapicola, Stochhausen, Boulez... Per tant em considero molt afortunat. En la meva opinió va ser un període molt breu, molt polèmic, molt controvertit, però d'idees fortes. Ara, que m'estic fent més gran, toco menys música nova. No sé si es culpa meva, o potser un fet generacional. Ara bé, trobo terrible quan es diu allò de "En el meus temps...", ".En la meva època..." ho trobo terrible, això. En els darrers 20 o 30 anys, en la meva opinió, no hi ha hagut tantes coses noves. Intento trobar aquestes coses, però segueixo tocant la música d'aquells anys 50, 60 i 70...

Vostè té la sensació que per tocar aquesta amena de repertori cal estudiar tres vegades més per agradar tres vegades menys?
Ha, ha, ha! Bé, això sí que no ho sé! Penso que hi ha llegendes. Evidentment, en l'anomenada música avantguardista hi havia grans dificultats, com per exemple terribles problemes de ritme. Però també existia una certa impunitat perquè si nosaltres cometíem un error, un acord inexacte en una obra de Chopin o Brahms, tothom ho sentia. En aquella música canviaves d'octava un passatge i ningú se n'adonava. Realment era una altra mena de dificultat. He de dir, però, que no m'estimo gaire l'especialització. He tocat música antiga, romàntica... moltíssima música de cambra i alguna vegada m'han dit ".. com es nota que has fet música modera!" i no sé què volen dir. Per mi ha estat molt útil haver tocat música moderna, però també haver tocat els grans clàssics.

Hi ha alguna mena de música que a vostè no li agrada tocar?
Va ser als anys 70 que alguns compositors deixaven a les seves obres molts punts indeterminats, delegant moltes decisions als intèrprets. No era just. Aquesta música no m'agradava gaire tocar-la. Jo també sóc compositor i sóc conscient de la necessitat de claredat d'un text musical. Sovint calia escriure o trucar al compositor per consultar com cal tocar un determinat fragment. De vegades hi ha pàgines i pàgines plenes d'indicacions. De vegades es deixen certs aspectes indeterminats. Si jo vull fer música meva, l'escric jo, però si he de fer música meva en obres dels altres, aleshores això no m'interessa.

En una obra, crec que de Stockhausen, calia estar tres dies sense menjar per tocar-la...
Bé, quan vaig estar de gira amb ell no em va passar mai. Menjàvem de forma normal. Recordo, però, que tocant amb el grup Fluxus de Nova York hi havia una obra en què el pianista havia de circular i amb una serra destruir el piano. En una actuació el piano es va venjar, ja que en tallar les cordes, aquestes va sortir disparades i li van ferir la cara al pianista. El piano va fer molt bé de venjar-se.

Vostè va arribar a tocar l'obra de John Cage "Silence... 4 minuts 33 segons"?
I tant! He de dir que aquesta durada tan precisa podia ser canviada.
Jo vaig tocar amb John Cage i ell sempre transmetia una sensació de gran llibertat. Bàsicament es divertia i aquesta peça del silenci crec recordar que es va estrenar en una galeria d'art situada a una planta molt elevada d'un edifici de Nova York. Cage aleshores va demanar que s'obrissin les finestres perquè es pogués sentir el soroll del trànsit del carrer de lluny, com si es tractés de música. Jo penso que la millor música que existeix és el silenci, després el cant dels ocells i després vénen Mozart, Bach, etc... Amb Cage vam fer una peça el darrer dia de l'any a Palerm i s'anomenava "Winter Music" (Música d'hivern) amb 5 o 6 pianos disposats a la platea i a l'escenari. Ell volia molt poques notes. Hi havia un text i la velocitat de lectura no podia ser gaire ràpida ja que, si no, deixava de ser Cage. Era un antic teatre i ell en va fer obrir el sostre, ja que en alguns antics teatres a Itàlia això es podia fer. D'aquesta manera, la gent podia sentir i veure els focs artificials que es llançaven amb motiu del canvi d'any. Aleshores va començar a ploure i el públic cridava que tanquessin el sostre perquè s'estaven mullant. Mentrestant, Cage es divertia contemplant l'escena. Cage ho relativitzava tot, ho desdramatitzava tot...

Quin luxe haver treballat amb tots aquests personatges de gran prestigi als nostres dies. Algun d'ells li va deixar una petjada especial?
Sí, des del punt de vista professional, li dec moltíssim a un flautista que aleshores era el més famós d'Itàlia. Severino Gazzelloni. Ara em sembla que els joves italians ja no saben qui és. Però jo li dec tant. Vam compartir moltes hores de classes i de cotxe en els desplaçaments. Però a ell jo li dec sobretot la joia, el plaer de fer música. No és mai una tragèdia, no tracta de res dramàtic, de posar-se les mans al cap.. és la joia i el plaer d'interpretar. També em va impressionar moltíssim Boulez, amb qui vaig poder tocar en el seu conjunt; també el compositor italià Bruno Maderna, que vaig conèixer a Damstadt i que malauradament va morir massa jove. Feia música d'avantguarda, però també feia jazz, música medieval, era una persona fascinant que tenia una relació amb la música no totèmica, però en què sí que tot era música. Només calia tenir-hi fe.

Vostè ha vingut en diferents ocasions a Catalunya.
M'agrada molt venir, estic encantat. Recordo un concert al Palau amb Itzhak Perlmann o un curs que vaig fer a Torroella de Montgrí. Jo ja sóc molt vell, és per això que recordo que la primera vegada que vaig venir a Espanya només hi havia pianos de cua a Madrid i a Barcelona i que si volia tocar en altres llocs ho havia de fer amb pianos de paret. He estat testimoni del progrés musical, de l'evolució de les estructures i de l'acció del públic espanyol. És la cosa més positiva que veig en el camp de la música dels darrers anys i me'n sento molt content. Espero que continuï així.

El seu somni?
El meu somni, ai Déu meu! No t'ho sé dir. Acabo de superar un encostipat que m'ha deixat mandra i gana. Aquesta mandra ha estat terrible per mi, perquè tenia molta feina. M'agradaria ser més mandrós però podent gaudir de la meva mandra.

Joan Vives

Actualitzat 19/12/10