Entrevista a Vladímir Ashkenazy

per Joan Vives

Vladimir Ashkenazy
Vladímir Ashkenazy: "Espero que em pugueu considerar un representant de la "comprensió musical russa"

Comentaris

Una recent estada a Barcelona per dirigir l'Orquestra Philarmonia dins del cicle Palau 100 ens ha permès parlar amb el cèlebre pianista i director d'orquestra d'origen rus nascut el 1937.

En quina mesura les dificultats de tocar el piano es poden equiparar a les de dirigir una orquestra?
En principi, des que la música té les seves normes, no hi ha diferència. En el vessant tècnic, no tenim prou temps per expandir les diferències. Però és cert que un pianista està sol a l'hora d'enfrontar-se a les pròpies dificultats, mentre que en una orquestra de cent instrumentistes, si les coses funcionen bé entre el director i l'orquestra, aleshores és una responsabilitat compartida a un nivell altíssim.

Sovint el descrivim com el darrer gran representant d'aquesta mítica tradició pianística russa que aniria des de Rachmàninov i Skriabin (en el seu vessant d'intèrprets) fins a vostè. Creu que estem equivocats?
Jo mai no faig valoracions de l'opinió de la gent, però sí que vull destacar que vaig abandonar la Unió Soviètica quan tenia 26 anys, el 1963, i des d'aleshores sóc un ciutadà cosmopolita en relació amb la meva actitud vers la vida, la mentalitat i evidentment també vers la música. El fet d'haver nascut i d'estar format a Rússia marca molt. Fins a un cert punt també és cert que hi vaig rebre una formació limitada pel fet que la cultura russa és absolutament aclaparadora. En un país d'aquelles proporcions i amb aquella quantitat d'habitants, se senten absolutament orgullosos de la seva cultura. No és gens fàcil superar-la per intentar identificar-se amb alguna de la resta de les grans cultures del món. Jo vaig tenir molta sort, perquè amb 26 anys em vaig trobar a Occident i no vaig tornar a Rússia fins que Gorbatxov va arribar al poder. Vaig estar 26 anys sense trepitjar Rússia i sense tenir cap mena de contacte físic amb el meu país. Crec que vaig absorbir molts elements de comprensió bàsica fonamental del que és la gran música occidental. Una mentalitat i una actitud totalment diferent envers l'expressió, etc... Estic molt content que penseu que la meva formació a Rússia va ser vàlida, però jo em considero un músic cosmopolita i no em sento un representant de l'escola russa, ni de la mentalitat, ni de l'actitud russa vers la vida i la música.

De totes formes, vostè creu que existeix una escola russa del piano?
En quant a una escola russa del piano penso que hi ha una certa distinció. Jo li estic molt agraït però, encara que sigui meravellosa, jo la trobo limitada. Certament és molt famosa. Dels pianistes russos sempre es diu que tenen una gran sonoritat, però amb una certa actitud limitada vers el sentit de la música. Sóc conscient que una afirmació així és molt complexa i sempre hi ha excepcions (com Sviatoslav Richter...). Els individus sempre marquen una diferència radical en relació amb qualsevol ideologia, corrent o escola.

Vostè té molts paral·lelismes amb Rakhmàninov. Els dos són russos, els dos han viscut a Suïssa, els dos han passat pels Estats Units, etc... Potser els dos tenen el mateix virus musical?
Això és un bonic compliment que no puc acceptar. Rakhmàninov és una altra història. Era una persona amb un do de Déu. És irrepetible. Només pots intentar identificar-te una miqueta amb ell.

Només ens faltaria saber si vostè també ha escrit música?
No! No! No sóc compositor! Només he escrit una peça per a piano sol, de tres minuts de durada, que va ser un desastre! Espantosa! Va ser a més per a la classe de composició. Semblava un Txaikovski dolent. Em van posar bona nota, però res més. Mai més he tornat a compondre res. Tenia 12 o 13 anys.

En els seus anys de formació vostè tenia algun pianista model a imitar? Gilels? Richter?
Crec que no tenia un model de pianista. N'escoltava molts dels que estaven a l'abast en aquella època soviètica. Eren els pianistes de les forces locals. És evident que alguns d'aquells pianistes, com Richter i Gilels, no eren dolents. Eren del millor que hi havia en el món. De visitants n'hi havia molt pocs. El país estava tancat. Fins que no vaig tenir divuit o vint anys jo no vaig viatjar a Occident, de manera que no sabia gran cosa. Era una existència bastant aïllada, tancada, limitada... des del punt de vista del coneixement que tenia de la resta del món. Els viatges a occident van fer augmentar aquest coneixement. Vaig començar a tocar moltes peces alhora que rebia l'enveja de tot l'entorn moscovita. Vaig conèixer Benedetti Michelangeli, Rubinstein i d'altres. Això va ser una gran font d'inspiració per desenvolupar la meva pròpia comprensió musical. El piano sempre ha d'estar al servei de la música. Els meus mestres sempre em deien "... què vols expressar?" Pots tocar bé, tenir un do natural, però sempre cal recordar que estem intentant transmetre a qui ens escolta, al món, el que el compositor intentava dir. Jo tenia uns mestres meravellosos. Els estic molt agraït, sobretot per l'educació espiritual que em van donar. Després em vaig casar amb una estrangera, amb una dona islandesa amb una mentalitat musical diferent. Ella ha estat un suport increïble durant tota la meva vida. Espero que em pugueu considerar un representant de la "comprensió musical russa" (!).

Hi ha alguna cosa que vostè no ha perdonat d'aquell passat rus? O ja ha oblidat?
Sempre em sentiré molt agraït als meus mestres. La meva escola, el Conservatori, eren illes de sanitat mental en mig de la bogeria de la Unió soviètica. Era un país terrible, comparable a l'Alemanya nazi fins a un cert punt. Per començar no podíem viatjar, no ens donaven passaport. En segon lloc els contactes amb la resta del món estaven molt limitats. Érem propietat de les organitzacions governamentals. Les persones érem peces d'uns escacs. Érem no res. Tanmateix, en aquell entorn, la formació musical al Conservatori era un oasi, una illa de seny.

Quan va marxar de Rússia vostè va adquirir la nacionalitat islandesa?
Sí. De fet ara tinc doble nacionalitat islandesa i Suïssa

Faci'ns el seu retrat musical d'Islàndia.
Son 300.000 persones. Un país molt petit, plenament escandinau barrejat amb els irlandesos, fundat per uns monjos irlandesos que s'hi van traslladar. Tenen una mentalitat i actitud vers la vida plenament escandinava i atès que és un país minúscul, durant molt de temps van estar aïllats del món. Ara tenen una orquestra simfònica de gran nivell que toca molt bé. Són una gent molt maca absolutament dedicada a la música.

A part d'un excel·lent intèrpret del gran repertori pianístic incloent els compositors russos, també ha fet enregistraments de la música de Bach. L'encurioseixen els instruments antics?
M'interessen en un sentit històric. Però sempre penso que difícil que havia de ser per aquells músics tocar amb aquelles "coses"... però m'interessa.

També va fer una nova orquestració dels Quadres d'una exposició de Mussorgski?
Si, perquè encara que sóc un gran devot de Ravel, penso que ell no l'hauria hagut d'orquestrar ja que la seva versió sona com una gran peça francesa. Jo la vaig orquestrar seguint un estil rus!

Avui que és el que li fa més il·lusió de la seva vida musical? Algun projecte?
La veritat és que no ho sé. Se'm fa difícil respondre a aquesta pregunta. No sóc un home de projectes. Sóc molt actiu i se'm fa difícil, per exemple, assistir a concerts. Intento anar-hi sobretot si és algun amic meu.

Demanaria algun desig?
Si en un moment donat la població humana del nostre planeta tan imperfecte pogués trobar-se en un nivell espiritual i intel·lectual com per poder aturar les guerres i la humiliació mútua i es respectés l'existència de tothom a nivell religiós, ideològic o social, això seria fantàstic... i que no hi hagués més guerra mai més. A mi em faria molt feliç. Però no sé si ho assolirem algun dia. Em sembla que no!

per Joan Vives
 

Actualitzat 01/11/10