Entrevista a Sir Neville Marriner

per Joan Vives

Sir Neville Marriner
Sir Neville Marriner, director: "Em sento molt afortunat perquè encara que ja sóc molt gran segueixo treballant amb normalitat"

Comentaris

Més enllà de la seva popularitat, amb 86 anys és un dels degans de la direcció d'orquestra al món. El seu nom està indissociablement vinculat a l'orquestra que va fundar: l'Academy of Saint Martin in the Fields.

És molt difícil trobar un melòman que no tingui a casa algun enregistrament de l'Academy of Saint Martin in the Fields. Vostè en sap el secret?
Crec que vam tenir la sort de viure l'època de la gran difusió dels discos de format gran, els elapés, que va venir seguida per l'època de la implantació disc compacte. Avui els artistes joves ho tenen més difícil, perquè el mercat discogràfic és més petit. Crec que nosaltres vam tenir molta sort. L'Academy va començar gairebé al mateix moment que la gran indústria discogràfica de la música clàssica.

Ara que ja és un dels directors d'orquestra més famosos del món, quan mira enrere, es pot creure tot el que ha pogut viure des que van començar aquells primers concerts dels migdies a l'església de Saint Martin in the Fields a la londinenca Trafalgar Square?
És increïble. Quan vam començar ho fèiem per plaer. Ni tan sols pensàvem que faríem concerts. Ens trobàvem dos o tres cops per setmana perquè ens agradava tocar junts. Després de dos anys, el pianista del grup, John Churchill, que també treballava a l'església de Saint Martin, ens va proposar de fer-hi un concert i nosaltres li vam dir que no volíem sentir parlar de concerts. Ja estava bé com ho fèiem. Ell va insistir que ho podríem fer després del servei aprofitant la gent que ja hi havia. Podríem tocar per a ells i estarien contents. Al final ho vam fer i va resultar que entre el públic hi havia una senyora que tenia una companyia de publicació musical. Després d'una actuació ens va venir a veure i ens va dir si havíem considerat la possibilitat de fer un disc. De primer no estàvem del tot convençuts, però finalment li vam dir que sí i el vam fer. El més sorprenent van ser les crítiques que va tenir l'enregistrament i que van ser desproporcionadament bones. Aquell va ser realment l'inici de la meva carrera discogràfica.

Actualment encara segueixen fent els concerts a l'església de Saint Martin?
Encara toquem a Saint Martin, encara que l'acústica d'aquella església no és la més adequada i la capacitat de públic també és limitada. Això fa que econòmicament no sigui rendible, però sí que continuem la nostra relació amb l'església de cara a algun festival i actes especials.

És cert que algú els va recomanar que no posessin aquest nom a l'orquestra perquè no era gaire comercial?
Sí, és veritat! Quan parlàverm de quin nom posar a l'orquestra vam dubtar... Esclar, realment no érem una orquestra sinó un grup de cambra, etc... aleshores el vicari ens va dir que als segles XVII i XVIII en aquella part de Londres hi havia tot un seguit d'Acadèmies de ciències, de literatura, de medicina... en definitiva eren grups d'amics amb uns interessos comuns. I finalment ens va dir que per què no li posàvem Acadèmia? Com que també calia afegir el nom de l'església, ens va semblar un nom llarg, ridícul, però al final el vam acceptar. Quan va arribar la primera gira per Alemanya ens van dir que aquell nom no funcionava, que era ridícul. Que era millor un nom com ara London Strings. Amb aquest nom vam fer la primera tournée a Alemanya. Però quan va sortir el primer disc, aleshores ens vam haver d'acostumar al nom llarg i ridícul.

Amb el seu nom segurament han aconseguit que sigui més famosa l'església de Saint Martin in the Fields que la mateixa National Gallery que és al davant mateix?
Bé, en aquell moment no vam tenir aquesta sensació ja que, sobretot als Estat Units, hi ha moltes esglésies que es van construir copiant el mateix disseny arquitectònic, i això va fer que nosaltres tinguéssim la sensació d'aprofitar-nos de la popularitat de l'edifici. Avui potser la cosa ha quedat una mica més repartida.

Quan vostè va decidir dedicar la seva vida a la música, deduïm que va imaginar el seu futur com a violinista?
Sí. Sempre vaig voler ser-ho, malgrat que jo no era tan bon violinista. Vaig començar tocant en un quartet de corda i altres grups de cambra. Quan em vaig casar i vaig tenir fills, vaig necessitar uns ingressos més grans i aleshores vaig entrar a la simfònica de Londres. Uns anys després vaig anar més enllà en esdevenir director de l'Academy.

Ve d'una família de músics?
Bé, el meu pare era arquitecte, però estava boig per la música. Va ser ell qui va voler que jo tingués formació musical encara que no m'hi dediqués professionalment perquè no era una feina segura. En la mesura que la meva trajectòria professional es va anar consolidant, no li va desagradar gens.

En quina mesura el va afectar l'esclat de la Segona Guerra mundial?
Aleshores jo era un estudiant de 19 anys i vaig haver d'anar a l'exèrcit. Era ja el 1944, abans del dia D, quan em van ferir i vaig estar en un hospital durant 5 mesos. En sortir vaig tornar a la vida civil. Un cop acabada la guerra vaig poder estudiar violí a París i en tornar a Londres va començar la meva activitat com a músic de cambra.

Quan es planteja la seva formació com a director d'orquestra més enllà del violí?
Quan ja tocava a la London Symphony i vam començar l'Academy, Pierre Monteux, que n'era el director titular, va venir a un dels nostres concerts i em va dir... "No està malament, això, però per què no t'aixeques i dirigeixes de la manera correcta en lloc de fer-ho des del violí? Jo vaig respondre que érem un grup petit i que no necessitàvem un director. Però ell em va insistir perquè anés a la seva escola de direcció, a Maine, als Estats Units. Hi vaig anar un estiu sencer i em va encoratjar a dirigir. Vam començar amb algunes recomanacions simpàtiques, com ara "quan vulguis marcar un pianíssimo hauràs de moure el cul enrere". Em va ajudar a tenir més confiança, sobretot quan el repertori de l'Academy es va anar ampliant. Anys més tard, quan em van convidar a participar amb una nova orquestra a Los Angeles, ja directament hi vaig anar sense el violí.

Més enllà de la seva estima per la música de Mozart, va ser difícil ajudar els actors del mític film "Amadeus", del qual va ser el director musical, a adaptar-se a la disciplina musical?
Per aquelles dates, l'actor Tom Hulce, que feia el paper de Mozart, va venir a casa meva a Londres perquè havia de fer de pianista brillant i tocar amb unes posicions estranyes. Per la seva banda, el director de la pel·lícula, Milos Forman, no sabia res de Mozart quan va començar la feina, però al final es va convertir en un gran expert. Per cert, que el procés va ser al revés de l'habitual. Vam gravar la música primer durant deu dies als Abbey Road Studios a Londres. Després en Milos se'n va emportar l'enregistrament cap a Praga per fer-lo sonar quan estaven rodant la pel·lícula. Vam tenir molta sort, ja que vam tocar la música tal com nosaltres volíem i en Milos va adaptar la pel·lícula a la música.

Qui és el seu secret per conservar-se tan bé als 86 anys?
Jugar a tenis a la pista que tinc a casa meva i haver escollit amb molta cura els meus pares.

Quin és el seu somni avui?
Em sento molt afortunat perquè encara que ja sóc molt gran segueixo treballant amb normalitat. També voldria més pau al món. Sempre és molt incòmode anar a treballar a un país en el qual políticament hi ha problemes. No crec que pugui viure prou per veure aquest canvi, però espero que els meus fills i els meus néts ho puguin veure.

Actualitzat 31/03/10