Entrevista a Josep Soler

per Joan Vives

Josep Soler, compositor.
Josep Soler: "La persona no és important. L'important és l'obra."

Comentaris

Al "Premi Nacional de música 2001" de la Generalitat de Catalunya, el compositor de Vilafranca del Penedès acaba de sumar el "Premio Nacional de Música 2009" del Ministerio de Cultura d'Espanya coincidint amb el seu 75è aniversari.

En l'encapçalament d'un dels seus darrers enregistraments hi trobem la cita "Sóc ningú, fill de ningú..." d'Abu Said Abuljair, una frase contundent aplicada a un "premio nacional de música", no?
Que és el més important... l'obra? o la persona? Quan fa uns anys la Generalitat de Catalunya em va donar el "Premi nacional" ja li vaig dir al president Jordi Pujol que eren molt amables però que aquell premi era com una làpida per a la meva tomba. En aquell moment potser tenien l'esperança que em liquidarien més aviat. La persona no és important. L'important és la l'obra. La frase d'aquest poeta àrab està molt bé. L'assumeixo! El que ha de parlar és l'obra, a través de la música. Jo sóc un simple representant! Com si tingués poders. Estic autoritzat per un notari peculiar, que no sé qui és i aquí estic.

Haver obtingut aquests premis nacionals comporta algun canvi en la manera de percebre les coses? En la quotidianitat?
No! No! Res en absolut! És una sorpresa! Primer perquè no t'ho esperes, ni penses que en el món hi fos. No és un premi a que un s'hi presenti. És un premi que donen uns senyors i unes senyores que es van reunir... després una telefonada de la Ministra, que va ser molt gentil i diferents telegrames de diferents persones, inclòs el President del Govern, també molt gentil (sigui qui sigui que va escriure el text...). Després més tard també una carta del Sr. Montilla que també agraeixo... i ja està.

Des de fora sembla que als receptors d'aquests guardons els hi estiguin dient: "miri, a vostè el consolidem com a un dels referents de la música d'aquest país".
Bé jo crec que simplement va ser una reunió de persones que van dir "mira, si no li donem ara ja segurament no li podrem donar...".
Si li haguessin ofert un nomenament de gran envergadura 40 anys enrere, en quina mesura l'hauria acceptat?
És que aleshores no hi havia motiu per a un nomenament. L'any 1960 em van donar el premi "Ciutat de Barcelona". Era la manera que l'orquestra em toqués una obra i les pessetes em van venir en un moment en que veritablement les necessitava. Però a part d'això no havia pensat en res més, ni en positiu ni en negatiu. Pensa que estem parlant d'un compositor i un compositor en l'escala social és pràcticament l'últim que hi ha al món. Una altra cosa és un pintor o un novel·lista...

Volem allò que no tenim?
De vegades tenim allò que no volem. Hem de suportar-ho, de portar-ho al coll... ho hem d'anar arrossegant. Quin remei!

Si tornés a néixer repetiria?
I tant! No sé quina mentalitat tindria si tornés a néixer, però en tot cas, des del primer dia que vaig tenir consciència, sabia que faria música. Que volia ser músic. Ara no m'atreviria a dir que sóc músic perquè a vegades ho sento a dir a determinats compositors i em quedo aterrit. Son gent que amb prou feina coneixen la clau de sol. M'agradaria ser músic. Sempre m'ha agradat ser músic. Sempre he fet música. No recordo haver fet res més. Bé, he escrit al cap dels anys. He escrit molt, s'ha de reconèixer. Fins i tot he escrit poesia que encara no he deixat que s'edités.
Precisament fa poc sentia a la ràdio algú que deia: "està molt bé que a l'escola ensenyin literatura, matemàtiques, fins i tot filosofia, però no ensenyen el més important avui dia... economia!". Aleshores jo vaig pensar... de que ens serveix l'economia si no ens ensenyen a pensar. D'acord que pensar és la més perillosa de les ocupacions, això és cert. Bé, la frase no és meva, és de Hegel. Per això, avui dia, es fa tot el possible per a que la gent no pensi. Per que els nens s'acostumin a no pensar. Futbol i televisió!

Quantes vegades li han preguntat perquè serveix la música?
... i perquè serveix respirar? Serveix per viure. Perquè serveix viure? Ja no ho sé. Alguns creuen que serveix per enriquir-se i així creure que ja ho tenen tot quan no tenen res.

La imatge de la ceguesa, del cec, és un dels elements de la seva obra.
La ceguesa és la falta de llum, la impossibilitat de veure, o de veure a través d'una boira, d'un mirall... la imatge no és meva, tots ho sabem. És de Sant Pau gloriós.

La creativitat potser és això també?
És possible. Anem a palpentes. A cegues anem buscant, anem trobant el que podem, el que surt de les mans.
Amb el temps hem anat de la manca d'informació a l'excés? En compte! Qui volia tenir informació en aquella època la podia tenir. A la Biblioteca de Catalunya tenies la partitura des de Wozzeck fins als Gurrelieder i te les deixaven fins i tot portar a casa. També podies anar a Can Beethoven i parlar amb la sra. Antonieta, de tant bon record, o amb el sr Jordà i l'any 50 podies tenir fins i tot l'Oda a Napoleó de Schönberg, o Webern, o Stravinski acabats de publicar. Qui no ho tenia és per que no volia.

Va ser una època dura la que els va tocar viure.
No és veritat! Va ser molt dura, certament, però hi havia il·lusió i la il·lusió és el més important de tot. En canvi ara d'il·lusió no n'hi ha cap. Ara tot son simplement qüestions econòmiques: una cosa rendeix... és boníssima! No rendeix... no val res! Això quin valor te. Els valors han desaparegut.

Podem cercar un missatge en la seva música?
No hi ha cap missatge. Em limito a fer el que em diuen que he de fer. Alguna cosa em diu el que he de fer i ho faig. Si això serveix per bé a algú, encara que només sigui una sola persona en el món ja en tinc prou. Si no serveix per a res... doncs sorry! Que vols fer-hi!
 

Actualitzat 01/06/10